Tatús

¿Què són els Tatús?
Els armadillos o tatús (Dasypodidae) són uns petits mamífers placentaris, coneguts per presentar una armadura òssia. Els Dasypodidae són l'única família supervivent de l'ordre Cingulata. Des del 1995, aquest ordre s'ha emplaçat dins del superordre dels xenartres. Per tant, els armadillos comparteixen superordre amb els óssos formiguers i els peresosos.Els armadillos són animals nocturns i excavadors. Són insectívors i omnívors necròfags propis de la zona tropical de Centreamèrica i Sud-amèrica.Els animals de la família Dasypodidae són mamífers que es poden reconèixer fàcilment. Es poden distingir perquè tenen una armadura formada per plaques òssies cobertes per escuts cornis que els hi serveix de protecció i que en algunes espècies de la família permeten a l'animal cargolar-se com una bola. Externament s'assemblen una vagament als pangolís, mamífers de l'Àfrica i d'Àsia coberts d'enormes escames o plaques i que tenen hàbits similars. Això portà que durant un temps se'ls classifiqués en un mateix ordre, però actualment és clar que ja no estan emparentats, pertanyent els armadillos a l'ordre Xenarthra i els pangolís a l'ordre Pholidota. Els armadillos són un grup molt antic, ja diferenciat al Paleocè. Les dents són unes estructures cilíndriques simples i uniformes, sense esmalt i amb arrels obertes i en creixement continu; el seu nombre és molt elevat, poden arribar fins a vint-i-cinc a cada mandíbula.

M.D.

Baobab

¿Què és el baobab?
És el nom comú d'un gènere que conté vuit espècies d'arbres, nadius de Madagascar, l'Àfrica continental i Austràlia (amb una espècie cadascuna). L'espècie africana també es dóna a Madagascar, però no n'és nadiua.
Els usos

Les fulles s'utilitzen força com a vegetals en tota la zona africana, incloent-hi Malawi, Zimbabwe i el Sahel. Es mengen tant fresques com en forma d'un polsim sec. A Nigèria, les fulles es coneixen amb el nom de kuka i es fan servir per fer sopa de kuka. La polpa seca del fruit, després d'haver-ne separat llavors i fibres, es menja directament o barrejada amb civada o llet. Les llavors són sobretot utilitzades per espesseir la sopa, però també com a fermentador.

M.D.

Cisticercosis

¿Què és la cisticercosis?
Les cisticercosis són malalties causades per la presència en els teixits de cisticercs, metacestodes o formes larvals, juvenils o intermèdies de diverses espècies de cestodes del gènere Taenia. Afecten a una àmplia gamma d'animals, inclòs el ser humà, amb un alt grau d'especificitat.
La cisticercosi humana

La cisticercosi humana està produïda per la infestació dels teixits pels cisticercs de la Taenia solium, als quals es va cridar, al ser interpretats originalment com una espècie distinta, Cysticercus racemus.
En el cicle vital de T. solium, el cisticerc, que, com totes les formes larvals dels cestodes apareix, en general, en un hoste diferent del que allotja a l'individu definitiu, és una forma intermèdia en el desenvolupament del paràsit, entre l'embióhexacant, present en els ous alliberats pels segments madurs del cuc amb la femta de l'hospedador, i el nou individu adult, que es desenvolupa en l'intestí de les persones afectades, a partir de la ingestió de carn porcina contaminada. Quan accidentalment el ser humà incorpora els ous embrionats del paràsit, desenvolupa les formes larvals, convertint-se en hospedador intermediari, però en aquest cas, el cicle s'interromp.

M.D.

Insuficiència cardíaca

¿Què és la insuficiència cardíaca¿
És un trastorn en què un problema amb l'estructura o funció del cor en detriment de la seva capacitat de subministrar el flux de sang suficient per satisfer les necessitats del cos. La frase és sovint erròniament utilitzada per descriure altres malalties cardíaques relacionades, com ara l'infart de miocardi o una aturada cardíaca.
Simptomes

Els símptomes depenen del tipus d'insuficiència cardíaca que es pateix. La insuficiència cardíaca es classifica segons el costat afectat del cor i també segons la seva gravetat.
El cor pot dividir-se en dos costats, el dret i l'esquerre. Cada costat està format per dues cavitats: l'aurícula i el ventricle. Les aurícules reben la sang de les venes i els ventricles l'expulsen del cor cap a les artèries, que la distribueixen pel cos. El costat dret del cor rep la sang utilitzada per l'organisme i l'envia als pulmons, on s'oxigena. El costat esquerre del cor rep la sang oxigenada dels pulmons i l'envia a la resta de l'organisme.
Diagnòstic

El diagnòstic d'insuficiència cardíaca se sol establir quan apareixen alguns dels símptomes o signes descrits anteriorment. No obstant això, pot ser necessari fer algunes exploracions, que ajuden a determinar com funciona el cor i com aquest funcionament repercuteix en l'organisme. Entre aquestes proves hi pot haver una analítica general, una radiografia de tòrax i un electrocardiograma. També sol ser convenient sotmetre's a una ecocardiografia.
Tractaments

En primer lloc cal saber que, tot i que la majoria de vegades la insuficiència cardíaca no es pot curar com a tal, sí que es pot tractar de forma efectiva, de manera que es poden millorar els símptomes i la qualitat de vida, com també alentir la progressió de la malaltia i així millorar-ne el pronòstic.
En segon lloc, cal tenir en compte que el tractament no consisteix solament en "algun fàrmac" que recepta el metge o la metgessa, sinó que cal integrar tota una sèrie d'actituds i comportaments juntament al fet de prendre correctament la medicació prescrita, de manera que els malalts i la seva família entren a formar part de l'estratègia terapèutica de la malaltia.

• Medicació: La medicació està dissenyada per disminuir la fatiga física i millorar la respiració i la irrigació dels teixits. D'altra banda, hi ha fàrmacs que poden ajudar a prevenir o disminuir la progressió i l'empitjorament de la malaltia. El tractament és diferent per a cada persona.

• Cirurgia: Tot i que en la majoria dels casos la insuficiència cardíaca té un tractament exclusivament mèdic, segons la causa que la produeixi els cardiòlegs poden proposar un procediment quirúrgic o de revascularització (per exemple, una angioplàstia o dilatació d'artèria coronària). Aquests procediments van encaminats a tractar la malaltia principal que es pateix, però, en fer-ho, poden millorar o fins i tot fer desaparèixer els símptomes.

M.D.

Cosmos atrosanguineus

És anomenada flor de xocolata o cosmos encarnat, és una espècie del gènere Cosmos, nativa de Mèxic, on està extingida en estat silvestre per la destrucció del seu hàbita a principis del segle XX.

Descripció de la flor de xocolata:

És una planta herbàcia perenne que aconsegueix uns 40-60 cm d'altura. Les fulles, d'entre 7 i 15 cm de llarg, estan compostes per folíols d'uns 2 a 5 cm de longitud. L'òrgan que es propaga és una arrel tuberosa.

Cultivació:

L'únic clon supervivent és una planta ornamental popular, criada pels seus cridaneres flors. No es una planta que pugui autofertilitzar-se, les seves llavor no son viables i només pot propagar vegetativament. Requereix llum directa o semiombra, floreix de mitjans a finals d'estiu. Sensible a les gelades; en zones temperades, l'arrel tuberosa s'ha de la terra durant l'hivern per mantenir-la emmagatzemada en un lloc lliure de gelades.

M.D.

Urticària aquagènica

El mot català al·lèrgia ve del grec αλλεργία -allergía- en paraules del mateix idioma αλλος "altres", i εργíα "feina". La paraula composta així té el significat de reacció estranya.

Abans que res, ¿Què és l'al·lèrgia?

L'al·lèrgia es una resposta exagerada de l'organisme quan entra en contacte amb determinades substàncies provinents del exterior.

Les persones que pateixen al·lèrgia desenvolupen una reacció exagerada. S'han documentat trenta casos de "al·lèrgia a l'aigua" anomenada urticària aquagènica. Consisteix en l'erupció de la pell al contacte l'aigua, independentment de la temperatura. No es coneixen les causes ni existeix cura.

¿Què és l'urticària aquagènica?
L'urticària aquagènica és una forma d'urticària física descrita infreqüentment i que apareix com a conseqüència d'un breu contacte amb l'aigua. La seva patogènesi no està del tot aclarida. En aquests tipus de persones s'han pogut comprovar nivells de histaminemia i degranulació dels mastòcits en les àrees provocades amb aigua.
La temperatura de l'aigua influeix molt en els símptomes de les al·lèrgies, els quals son greus depenent del fred o calent que sigui l'aigua.

M.D.